LA TORTUGA ROJA

Premi especial del jurat al Festival de Cannes.

Nomina a Oscar a Millor Pel·lícula d’animació.

Serena al·legoria del cicle de la vida.

Quan, en El meu veí Totoro (1988), Hayao Miyazaki mostrava la caiguda d’una primera gota de pluja sobre un estany estava formulant, al mateix temps, una paradoxa i una presa de postura: la paradoxa de donar-li a l’animació un ús en aparença impropi –la representació precisa del món físic- i la presa de postura d’afirmar que el cinema animat era capaç de representar-lo tot, fins i tot aqueixa ambigüitat immanent del real de la qual parlava André Bazin. Quaranta-sis anys abans, Bambi (1942) havia marcat un considerable punt de ruptura dins del cànon disneyano, anticipat per curts com El vell molí (1937) i el segment de la consagració de la Primavera en Fantasia (1940), en abandonar l’extremat antropomorfismo i el contrapunt humà per a proposar una oda a la naturalesa. Va resultar determinant la participació de l’artista d’origen xinés Tyrus Wong, les aquarel·les del qual convertien en element expressiu el elusivo, el buit i l’inacabat. Un cert minimalisme oriental s’havia infiltrat en la Disney.

En La tortuga roja de Michael Dudok de Wit, primera col·laboració de l’estudi Ghibli amb un autor europeu, es recull i sublima aquesta tradició a través d’un altre estimulant diàleg entre Orient i Occident. Fruit de nou anys de treball, resultat directe de la fascinació que va sentir Miyazaki davant el curt Father and Daughter (2000) de l’animador holandés, La tortuga roja compte, sense paraules i amb una elecció d’enquadraments que empetiteix a l’individu enfront de la imponencia de l’entorn, una història màgica d’amor –el romanç entre un nàufrag i un esperit natural- que explora la relació de l’ésser humà amb una Naturalesa entesa com a territori de manifestació del sagrat.