LA ODISEA DE LOS GILES

Premi Goya a Millor pel·lícula iberoamericana

La gran aposta comercial de l’any per al cinema argentí és aquesta transposició de la novel·la d’Eduardo Sacheri, rodada pel director de Un cuento chino (Sebastián Borensztein) i amb un elenc tan ple de figures que no es veia des de Relatos salvajes.

L’Argentina, finals de l’any 2001, una greu crisi econòmica desemboca en el ‘corralito’ bancari en tot el país. En un xicotet poble de la província de Buenos Aires, un grup de veïns pateix amb indignació l’estafa duta a terme per un advocat i gerent de banc, que els ha fet perdre els diners que havien estalviat per a reflotar una cooperativa agrícola. Amb la condició de recuperar els seus estalvis, aquest grup de veïns decideix organitzar-se i armar un minuciós pla amb l’objectiu de recuperar els seus diners. Serà la revenja d’un grup de ‘perdedors’ que volen recuperar el que els pertany.

En una mescla de thriller i comèdia, cada personatge aporta idees i coneixements per a l’èxit d’aquesta missió delirant i plena d’imprevistos on tot flueix amb naturalitat i credibilitat, a partir d’un guió que dosifica intel·ligentment la intriga i dibuixa uns personatges plens d’autenticitat que li permeten a tots els membres d’un notable repart tindre els seus moments de glòria individuals.

En general, es tracta d’una pel·lícula amable, divertida i molt viva que reivindica la solidaritat i la lleialtat i convida a tindre una mínima esperança en el gènere humà. Supertramp.