LA HIJA

Un thriller amb aspecte de haiku amb la virtut de sorprendre

Bona part de les pel·lícules de Manuel Martín Cuenca exploren la creació de monstres amagats en l’interior de la nostra societat. També les relacions humanes construïdes a partir d’una sèrie de tabús que s’intenten ocultar sota la superfície de les aparences i la hipocresia.

Fins a on estem legitimats a arribar a l’hora d’aconseguir els nostres desitjos? És una de les moltes preguntes que es plantegen en La Hija, un “thriller” de cocció lenta en la qual el director de L’autor demostra el seu domini de la posada en escena i la seua capacitat per a crear atmosferes incòmodes en les quals l’ús de la tensió adquireix una importància fonamental.

El pla és senzill però arriscat. Javier fa dues dècades que treballa en un centre de delinqüència juvenil. Després d’haver intentat concebre un fill amb la seva dona Adela durant gairebé el mateix temps, encara no ho han aconseguit. Com a resultat, Javier no pot deixar de veure un nou resident com un mitjà per aconseguir un fi del qual les dues parts es poden beneficiar.

La Hija és un “thriller” en la millor tradició del cinema espanyol en la línia de Miguel Picazo, Manuel Mur Oti o Furtivos de José Luis Borau. Una espècie de conte tenebrós atemporal que, com diu el mateix director, podria haver ocorregut en les cavernes. La podem concebre com un drama pertorbador, com un thriller o fins i tot com un “film de supervivència” en el qual assistim a un camí de creixement al límit, el d’aquesta xiqueta que acaba emergint com una dona capaç de defensar allò que porta a dintre seu. Son of Shaft