LA DONA QUE VA CÓRRER

Millor Director al Festival de Berlín

La nova joia del mestre coreà, amb senzillesa i naturalitat

La dona que va escapar (La dona que va córrer seria una traducció més correcta del títol original) és, si les dades trobades a la web no ens enganyen, el llargmetratge núm. 27 d’una filmografia que va començar l’any 1996. Al llarg d’aquests anys Sang-soo  ha anat perfilant un estil depurat on el protagonisme de la dona ha anat guanyant terreny a poc a poc fins a arribar a aquest títol on la presència del gènere masculí és relegada a uns pocs plans i cap d’ells frontal.

Llargues converses en plans fixos i amb poc moviment interior omplin el metratge del film, això sí, destaca la presència, de tant en tant, d’uns agressius zoom in (marca característica del cineasta) que ens acosta (i emfasitza), en determinats moments, a les protagonistes.

Kim Min-hee, la seua parella sentimental i actriu fetitxe que, als darrers anys, encarna a una dona que, per primera vegada des del seu matrimoni, disposa d’uns dies sense el seu marit, cosa que aprofita per anar trobant-se amb dues velles amigues i amb una altra dona que li demana perdó per haver-li “furtat” un antic nuvi. Amb les tres manté discussions pausades sobre coses “trivials”, com els diners, els animals, les propietats immobiliàries, el menjar, l’art, …, conversacions que subtilment van informant-nos d’altres temes més transcendents: la soledat, la llibertat, la felicitat, …, la vida a la fi.

El títol del film fa referència a la història d’una veïna de la protagonista que va abandonar al seu marit i a la seua filla per a iniciar una nova vida lluny, “…volia que a la pel·lícula alguna de les protagonistes pronunciara aquestes paraules: La dona que va córrer. Però pot ser que, senzillament, sols volia posar en relleu que els personatges femenins es trobaven fugint d’alguna cosa, una cosa opressiva i complicada.” (Hong Sang-soo). Le Nosferat