LA DONA IL·LEGAL

Nominada a millor pel·lícula als Premis Gaudí

Fa reflexionar sobre una realitat que està ací, però no volem veure.

Aquesta pel·lícula és l’exemple perfecte per a explicar la famosa frase de Tomas Hobbes, filòsof anglès del segle XVIII, qui escrigué allò de homo homini lupus, l’home és un llop per a l’home.

El món està ple d’inferns. En aquest film ho comprovem. Els protagonistes es troben en problemes tan complicats que, literalment, són veritables laberints plens de camins tallats, de regles excessivament estrictes, de lleis interpretables o directament injustes, de normes estúpides i de múltiples “llops humans” que et persegueixen. Si a tot això li sumem el món de la tracta de blanques, de la prostitució, de la immigració il·legal i, el que és encara més dolent, de la corrupció del poderós,  la policia, els jutges, etc., és a dir, de qui marca o fa marcar les pautes, sens dubte és, directament, l’infern a la terra. El canis lupus, el pobre animal, és un xai al costat d’aquestes bèsties.

L’argument és massa conegut. Un advocat d’immigració i una immigrant nigeriana es troben atrapats en una xarxa de prostitució a un Centre d’Internament d’Estrangers. Però els protagonistes no només patiran els entrebancs d’aquest perillós, corrupte i depravat inframon de la tracta de blanques, sinó que, a més, comprovaran que els abusos de poder de tots els braços d’aquest provenen del mateix sistema de deportació de l’Estat espanyol. El baixos fons en aquest cas no tenen fi i s’enfonsen en el fang més infecte.

Però, malgrat que la cinta de Ramón Termes és dura, escabrosa i, per desgràcia, real, està tan ben contada i els temes són tractats de manera tan didàctica i documentada que és més mesurada de l’esperat i et sorprens transitant per eixe món desolador amb certa esperança. Atticus Finch