LA CONSAGRACIÓN DE LA PRIMAVERA

Trenca el tabú entre sexe i discapacitat

El director Fernando Franco té un talent singular per a abordar personatges femenins amb trastorns infranquejables, com va ser el debut en La herida (2013). En la seua nova pel·lícula, la magnífica i molt pertorbadora La consagració de la primavera, una jove estudiant de química, Valèria Sorolla, s’embarca en una relació d’amistat i, sobretot, sexual amb un jove amb paràlisi cerebral.

És un personatge tan estrany i inèdit que seguir els seus passos al llarg d’aquesta pel·lícula provoca una boja sorpresa: el rerefons religiós de la seua educació, el col·legi major de monges de Madrid en el qual resideix, les còmodes mentides a la seua família mallorquina, la seua relació amb les seues amigues, amb la seua roba i amb el seu cos. Tota la seua complexitat està perfectament encaixada en cada frase i en cada pla també gràcies a l’explosiva tendresa del personatge que interpreta Telmo Irureta des de la seua cadira de rodes o a aquesta mare-lloba que broda Emma Suárez. Un film molt valent, depurat en les seues interpretacions i en la seua forma, que s’atreveix amb un tema la vertadera font del qual d’incomoditat no està en l’evident. Aquesta inquietud queda reservada per a cada espectador i per al seu abrupte desenllaç.

La quantitat de sensacions, pertorbacions i pressentiments que produeix la pel·lícula és enorme; hi ha amargor i foscor en ella, però Fernando Franco fa un pas endavant i preval la lluminositat. Kaligari