LA CASA DE JACK

Lars von Trier, en un esforç per tornar al paradís cinematogràfic, reconeix els seus pecats i es mostra penedit, no per la ferocitat del seu cinema, sinó per la neciesa del seu comportament. The House That Jack Built, el seu últim film, fa un esforç sinistre per recuperar la confiança perduda a causa de la seua controvertida excentricitat, i ho fa recorrent a la iconografia pictòrica tant com a la cinematogràfica, per mitjà d’un assassí en sèrie que ha decidit narrar cinc incidents aleatoris ocorreguts al llarg de 12 anys d’activitat criminal.

Matt Dillon secunda molt bé la mescla de joc pervers, comèdia negra, ‘thriller’ naturalista, retrat d’un dement compulsiu i, en el seu epíleg, recreació pictòrica en la qual un llenç d’Eugene Delacroix sobre Dante es dóna la mà amb un impossible Orfeu en una delirant ‘catábasis’, terme grec que il·lustra el descens de l’heroi a l’inframón.

Mitjançant la constant presentació d’obres de Gauguin, Gustave Doré o Coppo di Marcovaldo, Jack discuteix amb una segona veu narrativa en primera persona, que actua com una sort de consciència i psicoanalista intransigent sobre l’art a través de la seua obra personal, un íntim i devastador exercici expressionista de violència i crueltat.

La cinta es tensa i es destensa amb la intenció de reflexionar sobre els límits. Fins a on som capaços de mirar? Quin és el punt exacte en el qual la provocació esdevé en simple espectacle? La civilització acaba realment amb la violència o simplement suavitza les formes per a adaptar-se al cursi i prepotent discurs de la majoria?  Son of Saft.