LA CAÍDA DEL IMPERIO AMERICANO

Premi FRIPESCI al Festival de Valladolid

Observació dels comportaments socials

Als anys 80 els amants del cinema van poder gaudir d’una àcida comèdia francòfona del cineasta canadenc Denys Arcand, el seu títol: Le déclin de l’empire américain (1986). La trama era senzilla, un grup d’amics, professors universitaris, queden amb les seues parelles i altres amics i amigues per fer una festa que acaba com el rosari de l’aurora; però els personatges eren inoblidables: l’amfitrió gai, el fadrí que ha lligat amb una alumna mentre li feia un massatge eròtic tot parlant-li del temari d’història, l’únic casat (el “donant universal”) que va com un descosit a la darrera de la primera que li se posa entre ulls, o entre cames,…

17 anys després, el director reprèn els protagonistes per a rodar un film més dramàtic però marcat també amb tints de comèdia, Les invasions barbares (2003), i ara, amb La chute de l’empire américain tanca la trilogia sense haver de recórrer ja als mateixos personatges, però sí furgant molestament sobre aquesta anquilosada societat (l’imperi americà globalitzador), una societat que fabrica ciutadans-monstres que ara utilitza o ara rebutja segons el seu parer.

El film, premi de la Crítica a la passada Seminci de Valladolid, és un film que carrega contra tot i contra tots, el COI, la FIFA, els papers de Panamà, … i que ens redescobreix a un cineasta que, tot i la seua últimament escassa filmografia, demostra que encara té moltes coses interessants a dir. Le Nosferat.