LA BODA DE ROSA

Premi de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual a millor direcció

Nominada de millor pel·lícula als Goya, Gaudí, Feroz i Forqué

Divertida i atrevida comèdia de reconciliació i també de compromís.

“Canviar de vida no és tan senzill, si no està en el guió familiar”. Aquesta reflexió explica com se sent la protagonista de la pel·lícula La boda de Rosa, interpretada per la brillant Candela Peña, quan als 45 anys vol trencar amb tot en la seua vida, perquè s’ha oblidat del que necessita per a ser feliç, però els vincles familiars són un llast per a sentir-se lliure i comprometre’s amb ella mateixa.

En el moment en el qual Rosa decidisca canviar de vida, es provocarà al seu voltant tot un tsunami que destaparà les misèries íntimes dels seus afins. S’havien esforçat a construir una cuirassa per a aparentar que tot anava bé, mentre la desorientació íntima i el fracàs personal van acabar imposant-se dins d’un món que avança cada vegada més ràpid i que no permet temps per a la reflexió. La incomunicació és una altra de les bases estructurals sobre les quals s’assenta una narració en la qual totes les veus implicades parlen i parlen, però mai s’escolten, com si existira una barrera invisible en la qual la comprensió no té cabuda. De tots aquests temes parla ‘La boda de Rosa’, una preciosa pel·lícula de reconciliació i també de compromís.

La directora Icíar Bollaín torna al cinema de xicotets gestos i grans veritats. En aquesta ocasió ha comptat amb la guionista Alicia Luna, amb qui té una química especial com es va fer patent en la seua anterior col·laboració Te doy mis ojos, que va aconseguir el Goya a la millor pel·lícula de 2003. Ara, conjuntament, Bollaín i Luna han aconseguit una cosa molt difícil: narrar un dels actes extravagants, que de tant en tant salten als mitjans de comunicació, que el fet no sols acaba convertint-se en una mica lluny del disbarat, sinó en la decisió més coherent que una persona puga prendre. I Bollaín ho fa amb delicadesa estètica, utilitzant una paleta de colors ataronjats del Mediterrani, l’interès pel detall i la franquesa que caracteritzen el seu cinema, aquell que no entén d’artificis.

Quasi tot el cinema de Bollaín es mou en aquests termes a través de personatges que prenen consciència d’una realitat que els oprimeix i condemna. Com explica la crítica, “rebel·lar-se davant d’aquestes imposicions és un camí difícil i ple de reptes, i en aquesta ocasió la directora ha optat per la senzillesa i la proximitat a l’hora de mostrar el procés de canvi d’una dona que s’embarca en la complicada tasca de prendre les regnes de la seua vida, sense pessimisme ni autocompassió, adoptant un esperit joiós que en determinats moments s’acosta a l’essència berlanguiana en la manera d’abordar l’humor i la fanfàrria”.  Kaligari