Expediente 64

Expediente 64

La història arranca amb un descobriment: darrere d’una paret falsa, es troben tres cadàvers momificats al voltant d’una taula, i al costat d’un seient lliure. El detectiu Carl Mørck i el seu assistent Assad seguiran les pistes fins a una institució on tenien lloc experiments mèdics. Allí intentaran descobrir qui havia d’ocupar el quart seient, en aquest nou cas del Departament Q.

És precisament una sala de miralls la que uneix, per un efímer i sagnant instant, la Suspiria de 1977 amb la del 2018. És l’únic moment en què de debò el film de Guadagnino mira al gènere terrorífic, al fantàstic, per de seguida abandonar-lo i prosseguir la seua relectura de la Maldat europea, de l’Europa podrida.

L’autor de Call me by your name enalteix a Argento, i amb ell a tota la tradició i l’escola del cinema fantàstic europeu. És una operació que ja va efectuar en Io sono l’amore, film del 2010 on aprofitava amb fervor i febril desenfrenament estètic a Luchino Visconti per a fer al final una obra diferent.

El seu Suspiria conversa per a dir-nos que les llibertats i els assoliments dels anys 60 van començar a ballar amb el diable en els 70, i que aqueix Mal que sobrevola per damunt de les protagonistes de la pel·lícula romandrà dècades fins a quedar en eixe espill del futur on el vell professor, que és aqueix feixisme que perviu en letàrgic somni, continuarà embruixant les acadèmies de dansa, al gènere femení. Son of Saft.