ENNIO: EL MAESTRO

Document cinèfil d’un gran compositor de música de cine

La primera escena de Ennio mostra a un home major, quasi ancià, rondant pel saló d’una casa repleta de llibres, quadres, cartells de pel·lícules, fotos antigues, algun trofeu, partitures a mitjà corregir, un tauler d’escacs i mil xicotets records disposats sobre un tapís en el qual s’endevina la història sencera d’un segle. Ennio Morricone s’amaga després d’una muntanya de papers, agafa el llapis i a una velocitat desusada dibuixa sobre el pentagrama el perfil exacte de la seua imaginació.

        Ennio és el documental amb el qual Giuseppe Tornatore ajusta els comptes amb la seua memòria, amb el temps i, és clar, amb l’home, a més de geni, mort als 91 anys el 6 de juliol de 2020 i amb el qual el director de Cinema Paradiso va col·laborar durant 30 anys. Es tracta d’un homenatge, d’una lliçó de vida i, el més interessant, d’una classe d’arqueologia il·luminada on queden al descobert bona part dels secrets i contradiccions que configuren la personalitat del fill del trompetista que, queda demostrat, va canviar la història de la música al cinema per sempre.

És un document que completa el mapa sonor, o geografia emocional, com es vulga, del cinema modern des de la radicalitat de Dario Argento a l’efusivitat de Tarantino. I sense oblidar al seu etern amic Sergio Leone.

Morricone buscava sempre el ressò, la reverberació. Tots els instruments li valen, des de la xiulada al berimbao, passant pel repicar de campanes que s’allunyen o unes imponents masses corals. Però, en realitat, el seu do va ser sempre, com insisteix Tornatore, el seu tacte especial per a reconèixer una cosa tan delicada i única, alhora que universal, com la simple emoció. Amb o sense melodia. Amb o sense el reconeixement de la ‘intelligentsia’. I, per això, el seu llegat va més enllà, molt més allà de la sala del cinema. Son of Shaft