EMPIEZA EL BAILE

Una lliçó magistral de cine i de tango amb humor negre

El tango, deia Borges, “crea un tèrbol passat irreal que d’alguna manera és cert, el record impossible d’haver mort barallant, en una cantonada del suburbi”. Ho deia, això sí, a ritme de tango en el seu poema dedicat a, com si no, el tango. I, no obstant això, darrere, o al costat, d’aquesta gravetat de navalles netes, sang bruta, una mica d’alcohol, banyes mal portades i afront amb olor de tancat sempre hi ha algú que o somriu o simplement esclata a riallades. Almenys aquest és el convenciment de la pel·lícula Empieza el baile, de Marina Seresesky, és bàsicament una celebració. I el que es festeja és el plaer de veure a dos intèrprets en ple estat de gràcia (i graciosos, clar), però completament seriosos (i fins a tristos). Diguem que Empieza el baile, així es diu la pel·lícula, es fa càrrec de to per força tràgic de la música i la dansa del Rio de la Plata per a buscar-li les voltes i fer bo allò que la millor i més autèntiques de les riallades naix en les vetles, quan ja tot està perdut. La ironia del tango, es podria dir. I ací que apareixen Darío Grandinetti i Mercedes Morán (a més de Jorge Marrale) transformats en monuments. Molt greus ells, però divertits.