EL LEOPARDO DE LAS NIEVES

PREMI CÉSAR A MILLOR DOCUMENTAL

Enlluernadores imatges plenes de poesia

Esperar, observar, fer-se invisible: el delicat art de l’aguait, tal com el practica el fotògraf de fauna salvatge Vincent Munier i ho teoritza l’escriptor Sylvain Tesson, va contra corrent dels temps, frenètics i narcisistes. Això és el que ho fa tan valuós i el que sens dubte va fer l’èxit d’El Lleopard de les Neus (Premi Renaudot en 2019), en la qual l’escriptor itinerant compte l’aventura de dos homes, que s’embarquen en l’altiplà tibetà a la recerca d’un felí tan feroç que s’ha convertit en un mite.

En el viatge hi havia una tercera protagonista: la cineasta Marie Amiguet. Va gravar l’aventura i els intercanvis, al seu torn profunds i deliciosos, entre aquests dos individus tant diferents com units per la mateixa cerca.

El Lleopard de les neus és, doncs, una història de trobades: el de Sylvain Tesson i Vincent Munier, el d’aquests dos occidentals i els nòmades tibetans, el de l’Home i els animals, però també el de Sylvain Tesson (que explica com li va transformar aquesta experiència) amb si mateix. És una oportunitat per a reflexionar sobre l’alteritat, però també sobre la nostra relació amb la naturalesa: aquest documental, tan poètic com ecològic, subratlla la necessitat urgent que l’home respecte al món viu que li envolta.

Com a dades, cal apuntar que el rodatge va ser al Tibet, a 5.300 m, a la recerca d’animals tan exòtics com l’antílop tibetà, el manul, el yak salvatge o, per damunt de tots, el fantasmal lleopard de les neus. Destaca que Vincent Munier, codirector del film, és tal vegada el fotògraf més gran de naturalesa viu. I Sylvain Tesson, escriptor de viatges i, ací, alguna cosa així com el frontó contra el qual Munier llança els seus pensaments sobre la relació entre home i naturalesa, ha seguit de prop la trajectòria del fotògraf des de fa temps.

Segons explica Marie Amiguet: “És cert que quan va només, Vincent pensa en la fotografia sense parar. A penes es pren el temps per a dormir una mica. Però aquesta vegada, tenia una mica més en ment. S’havia proposat compartir aquesta cerca. I des del moment en què va decidir portar a Sylvain, va treballar d’una manera diferent. Va posar la foto en el segon pla. El seu objectiu era aquesta trobada somiada entre Sylvain i el lleopard. Així que ens va donar tot l’espai que necessitàvem”.

A la pregunta de què simbolitza per a la directora aquest lleopard de les neus, Amiguet apunta: “És l’animal totèmic per excel·lència. La qual cosa, paradoxalment, no està exempt de perill: és una d’aqueixes espècies tan emblemàtiques que podria eclipsar a totes les altres. D’ací l’elecció del nostre últim pla, centrat en una simple cotxa cua-roja, com a recordatori que la fauna ha de preservar-se íntegrament, que hem d’estar atents a ella. Això és tan cert per al lleopard com per a un modest cuc de terra. El fet és que aquest felí impassible, que ens observa des de dalt sense donar-se a conéixer, és un guaita silenciós en el cim d’un món que s’enfonsa. És l’emblema de tota aquesta diversitat (animal, però també cultural) que està desapareixent, arrossegada per les convulsions del nostre temps. Encarna el concepte de “raresa”, una raresa a la qual és possible acostar-se, però només a les palpentes, per a no molestar”.

Amb aquests vímets, una extraordinària paciència i una capacitat de suportar temperatures extremes i condicions adverses, el trio Amiguet, Munier, Tesson broda un documental senzillament insuperable, d’una bellesa colpidora, que és, abans de res, una reflexió sobre com vivim els humans a hores d’ara de la civilització. Kaligari