EL GATOPARDO

Palma d’Or al Festival de Cannes de 1963
Obra mestra sobre la decadència i d’un món que s’ensorra

Pel·lícula considerada per molts com una obra mestra, la qual està basada en una veritable obra mestra de la literatura: El Gattopardo, la intel·ligent i lúcida novel·la del príncep de la minúscula illa de Lampedusa, Giuseppe Tomasi.

El Gattopardo –film i llibre– ha passat a la història per moltes coses, però, potser, una de les que expliquen més bé de què tracta és el famós i molt utilitzat concepte, anomenat en ciències polítiques “gattopardisme” o “lampedusià”, que diu que “si volem que tot quede com és, cal que tot canvie”. Paradoxa que l’aristòcrata italià ens transmet en la seua esplèndida novel·la, la qual és, en realitat, un brillant retrat dels orígens de la Sicília moderna i de la mort de l’aristocràcia. Ambientada en 1860, en plena unificació italiana de Garibaldi, el llibre és un incisiu assaig històric molt encertat i sarcàstic del canvi i, al mateix temps, de la immobilitat de la societat siciliana d’aleshores.

L’obra literària és pòstuma perquè es publica el 1958, un any després de la mort del seu autor. Tan sols cinc anys més tard, el 1963, el director italià Luchino Visconti du a terme una fascinant adaptació per al cinema. Elegant, atractiva i encantadora gràcies, també, al meravellós elenc d’actors i actrius, a la música de Nino Rota, al vestuari, a la posada en escena i, òbviament, a la direcció. La pel·lícula és una afectuosa representació de la narració i del seu context històric. En ella comprovem el que volia transmetre l’autor, aquesta ambivalència entre l’exuberància i el ridícul, la intel·ligència i l’estupidesa, la bona vida i la fi d’aquesta. Atticus Finch