EL FRED QUE CREMA

Opera prima amb una factura impecable

L’oxímoron és una figura literària que enfronta dues paraules o conceptes de significat oposat per a crear una nova accepció. El títol d’aquesta pel·lícula, així, en cru, és un oxímoron. Però no ho és només com a designació distintiva. Ho és també perquè el film que titula incorpora aquests veritables contrasentits en tots els aspectes cinematogràfics: en la pròpia narració, en la història, en els personatges, en les decisions que han de prendre… La bellesa del paisatge enfront del lleig context històric que el travessa; la pacífica i tranquil·la vida de les muntanyes enfront de la destorbant violència de la guerra; el futur naixement d’un ésser humà enfront de la més que probable propera mort dels nouvinguts, etc.

En 1943, a una aldea fronterera dels Pirineus, hi arriba una família de jueus que fuig de la persecució nazi. Aquest fet trasbalsarà profundament la vida de la gent de l’aldea i la vall que l’envolta. Amb la decisió d’ajudar-los o no, i tot el que això comporta, es crea la trama de la pel·lícula, així com la tensió amb què ens mantenen enganxats a la butaca.

Santi Trullenque és un director debutant que ha conformat una pel·lícula de textura acurada i missatge profund. Treballa molt bé els aspectes més antropològics dels personatges, els quals són exposats, donades les circumstàncies, a situacions extremes. I ho fa, tot i evitant caure en el maniqueisme, malgrat que la cinta sembla que sorgeix d’aquesta lluita atàvica. Atticus Finch