EL ARTE DE VOLVER

Brillant, precisa, càlida i amb pausa, que no pausat

Com pesar el talent? L’ànima, manté el mexicà Iñárritu, marca en la balança 21 grams. Aquest és el pes, diuen els crèduls, que abandona al cos en el moment just de morir. És a dir, aquest seria el valor de la vida. Però, com mesurar assumptes encara més delicats i precisos com, per exemple, la capacitat creativa?  El Festival de Venècia té el seu propi mètode des de fa huit anys. Es diu Bienalle College i el que fa, bàsicament, és seleccionar quatre projectes entre una infinitat i donar-los a cadascun 150.000 euros, una sèrie de tutories i un termini per complir: des de desembre a setembre que comença el festival.

Aquest és el cas d’El arte de Volver. En la seua modèstia, Pedro Collantes arriba a afonar les mans en alguna cosa que es podria dir la densitat del temps. Lligat a la seua biografia viatgera el director conta la història d’una dona que torna a la seua casa després d’una temporada de fugida i treball a Nova York. El que descobreix a Madrid és seu i, no obstant això, ja no li pertany. Tot ha canviat i cada element de la vida que va deixar arrere, gran o xicotet, ja significa una altra cosa.

Així ens trobarem amb un film brillant, precís, càlid i amb pausa, que no pausat. D’aquesta manera, la cinta protagonitzada per Macarena García es converteix en pionera. És la primera vegada que un treball signat per un espanyol entra en aquest laboratori del festival venecià.

Conta el director que la pel·lícula es fa forta en el concepte de “sincronia”, que és el que es busca quan de sobte un ha de tornar a donar significat a tot el que va ser seu i ara, potser, ja no ho és. I ací, com tantes altres vegades, els paral·lelismes amb la pandèmia que ens castiga sorgeixen de manera espontània. La pel·lícula va quedar penjada a dos dies de la finalització del rodatge i durant el que va durar el confinament se les va haver d’apanyar Collantes per a l’edició. Son of Shaft