CINCO LOBITOS

Especialment recomanada pel foment de la igualtat de gènere

Gran treball d’actrius en una magnifica opera prima sobre la família

Cinco lobitos, prodigiós debut d’Alauda Ruiz de Azúa, qui la dirigeix i l’ha escrita en solitari, és una història per a estimar i somiar. També per a reflexionar. Una pel·lícula sobre el volcà d’emocions que suposa ser mare. El Festival de Màlaga ja la va reconéixer amb 5 premis, incloent-hi Millor pel·lícula i guió i ara va estar entre les candidates per a representar a Espanya en els Oscar, al costat d’Alcarràs, de Carla Simón, i As bestas, de Rodrigo Sorogoyen.

No sembla casualitat que, al costat de l’emoció del relat en si, la pel·lícula continga una bella fotografia carregada de matisos, obra de Jon D. Domínguez. Un exercici en el qualés vital la profunditat de camp, curtíssima, al costat d’una posada en escena en la qual Ruiz de Azúa i Domínguez juguen amb el focus, mentre les seues mirades com a artistes són també les nostres, observadors d’unes vides que no són sinó les de qualsevol.

Tampoc és casualitat que la banda sonora d’Aránzazu Calleja siga tan bonica i serena, tan apegada a la història que a penes es note. I, en fi, que el quartet d’intèrprets principals estiga senzillament perfecte, conformant uns personatges de polièdrica humanitat; bones gents que a vegades cometen errors; que es volen, però que també s’afarten a vegades, perquè tenen motius, o no. “Són quatre actors molt diferents, amb personalitats i maneres d’afrontar la interpretació molt diferents. No obstant això, tots arribem amb summa facilitat al mateix punt: la clau estava a trobar la veritat dels personatges, a aconseguir que les seues emocions desprengueren honestedat i, al cap i a l’últim, màgia”, explica Ruiz de Azúa.

En definitiva, un vertader repte que beu de grans referents per a la realitzadora basca: “Per a preparar Cinco lobitos, vaig tindre al cap l’obra de dos cineastes als quals admire moltíssim: el japonés Hirokazu Koreeda i la francesa Mia Hansen-Løve. Si bé són molt diferents, tots dos aborden la quotidianitat del món familiar des d’un lloc emocional, evitant caure en el fet melodramàtic. I aquest era el vertader gran repte de Cinco lobitos”, conclou. Kaligari