CASI 40

Retrata com cadascú reinterpreta el passat i el pas del temps.

Casi 40 reprèn els personatges de La buena vida (1996), l’òpera prima de David Trueba, poc més de 20 anys després. Han crescut i el públic amb ells. Fernando Ramallo i Lucía Jiménez són exactament els mateixos, però gens tenen a veure amb el que van ser dues dècades abans. Han deixat de ser els amos de les seues vides. Ara és la seua vida, amb els seus compromisos adquirits, la que els posseeix a ells. No hi ha arguments, ni aventures, ni plans. No hi ha fracassos. Èxits, pocs. Només queda el record lleu i subtil d’allò que, després de brillar, s’esvaeix. Amb el mateix to d’amarga comèdia romàntica del film original Trueba converteix el film en una “road movie”, amb apunts de musical en directe que es desdobla fins a la visió d’un present dispar per a cadascun dels protagonistes, però en el fons igual d’aspre. La crítica ha destacat una posada en escena directa i elegant, que li serveix per a articular una visió d’Espanya en la seua relativa maduresa.
Assossegada i senzilla, profunda i crítica, Casi 40, premi especial del jurat en el Festival de Málaga, provoca la introspecció de l’espectador, del que està passant per aqueixa edat, del que va passar i del que passarà. A més de les oportunitats perdudes, d’eixe moment de la teua vida en el que t’adones que no hi ha marxa enrere. Kaligari