BENEDETTA

Fabula sobre la mentida i el poder

No diga escàndol, diga Paul Verhoeven. El director sap el que és una bona polèmica. ¿Com no ho sabrà el responsable de films com Instinto Básico o Showgirls?. Als seus 82 anys, Verhoeven segueix amb el seu esperit provocador, iconoclasta i irreverent com el primer dia. Ho ha tornat a demostrar al seu últim film, Benedetta, que es va presentar al darrer Festival de Cannes, on era una de les pel·lícules més esperades de tota la secció oficial.

En el segle XVII, quan la pesta es propagava per Itàlia, Benedetta Carlini arriba al convent de Pescia, a la Toscana. De molt jove, és capaç de fer miracles. O això fa creure a les seues companyes i superiors fins a convertir-se en el centre de totes les mirades. Quan una nova novícia s’acosta als murs del convent, es tractarà de dirimir els límits de la passió, de qualsevol d’elles, i les moltes maneres (no totes piadoses) d’usar la figura d’una verge.

Verhoeven juga al que millor li defineix: desplaçar el significat de cada element que compon una narració sempre estrident, misteriosa de pur diàfana. L’estratègia consisteix a provocar constantment a l’espectador, a contradir cadascuna de les seues prediccions. Quan es creu estar dins d’un melodrama d’època, la pel·lícula es transforma en un deliri “gore” tan divertit com lleugerament repulsiu. I sempre blasfem.

Quan el que vol és de compondre una escena eròtica sorgeix la comèdia. I si al que s’aspira és a un comentari social o polític, la malícia, quan no el surrealisme, tot ho trastoca. És “kitsch”, és vulgar, i és senzillament irresistible. Amb aquesta nova proposta, el director d’Elle ha tornat a demostrar que no s’ha catalogat encara el bassal que no estiga disposat a trepitjar. Son of Shaft