Alanis

 

Alanis

Títol original:   Alanis
Directora:   Anahí Berneri
Guió:   Anahí Berneri, Javier Van De Couter
Música:   Nahuel Berneri
Fotografia:   Luis Sens
Intèrprets:   Sofia Gala, Dante Della Paolera, Santiago Pedrero, Dana Basso, Silvina Sabater.
País:   Argentina
Any :   2017
Qualificació:   No recomanada a menors de 16 anys
Durada:   82 minuts
Idioma:   castellà
Distribuïdora:   Golem

 

Projeccions en Centre Comercial El Teler (Pintor Segrelles, 1 - Ontinyent)

divendres 23 de febrer de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

dissabte 24 de febrer de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

diumenge 25 de febrerr de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

dilluns 26 de febrer de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

dimarts 27 de febrer de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

dimecres 28 de febrer de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h

dijous 1 de març de 2018 a les 18, 20 i 22:30 h


Alanis2

Una pel·lícula impecable i necessària. La directora posa el dit en la nafra, però sense efectismes dramàtics.

MILLOR DIRECCIÓ I MILLOR ACTRIU AL FESTIVAL DE SANT SEBATIAN.

NOMINA AL GOYA A MILLOR DOCUMENTAL.

 

El tema de la prostitució sempre ha esta delicat de tractar, tan universal com a l’hora abominable, tan quotidià com antinatural. Normalment el cinema (i la literatura) ha preferit donar imatges conscientment falsejades o edulcorades d’aquest problema social cultivant estereotips com el de la “puteta de bon cor” p ex: la Shirley Maclaine de Irma la Douce (Billy Wilder, 1963). Tot i això també en comptades ocasions el cinema ha optat per aproximacions més directes, més reals sobre aquest tema tan espinós, mereixen destacar-se els films de Lizzie Borden (Wording Girls, 1986) o de Fernando León (Princesas, 2005).

Ara ens arriba la proposta de la directora argentina Anahi Berneri, triomfadora al passat Festival de Cine de San Sebastián per a donar-nos una mirada realista d’un fet quotidià i denigrant alhora que subsisteix a les societats “democràtiques”, demostrant-nos la hipocresia en la que vivim tots - sobretot els mandataris, responsables directes de la situació d’aquestes dones marginades, però també la resta dels callats contribuents. El film no busca culpabilitats, no dramatitza la situació de les prostitutes, senzillament ens mostra un fragment d’una realitat que la majoria de la gent ens neguem a mirar i a acceptar.

D’aquest excel·lent film cal destacar sobretot la magnífica interpretació que Sofia Galafa d’aquesta prostituta/mare que ha de “treballar” per a alimentar al seu fill (literalment penjat a la seua mamella), fill al que dona vida el propi fill de l’actriu, una interpretació més expressiva que verbal, que mostra l’actitud de la dona respecte al seu treball. Però també destaca el treball de Berneri al darrera de les càmeres que ha captivat al públic i als crítics amb un intel·ligent ús dels plans curts per a mostrar les accions a base de fragmentacions del cos i dels espais, mostrant com la protagonista es relaciona amb el temps i amb l’entorn, amb una realitat hostil, tot aconseguint una narració fluïda i innovadora.

Per altra banda aquests films també ens fan pensar que tots d’alguna manera ens prostituïm als nostres treballs, si pensem en la filmografia de Fernando León, ¿no es prostituïen també la quadrilla d’actors (sobretot les dones) al seu film fundacional Família (1996)?. Le Nosferat.

 

Més informació: https://www.filmaffinity.com/es/film838509.html

 

 

 

montatge logos