El amante doble

 

Amantedoble

Títol original:   L'amant double
Director:   François Ozon
Guió:   François Ozon, Philippe Piazzo (Novel·la: Joyce Carol Oates)
Música:   Philippe Rombi
Fotografia:   Manuel Dacosse
Intèrprets:   Marine Vacth, Jérémie Renier, Jacqueline Bisset, Myriam Boyer, Dominique Reymond, Fanny Sage, Jean-Édouard Bodziak, Antoine de La Morinerie, Jean-Paul Muel, Keisley Gauthier, Tchaz Gauthier, Clemence Trocque, Guillaume Le Pape, Benoît Giros.
País:   França
Any :   2017
Qualificació:   No recomanada a menors de 16 anys
Durada:   107 minuts
Idioma:   francés sub. castellà
Distribuïdora:   Golem

 

Projeccions en Centre Comercial El Teler (Pintor Segrelles, 1 - Ontinyent)

dilluns 9 d'octubre de 2017 a les 18, 20 i 22:30 h

dimarts 10 d'octubre de 2017 a les 18, 20 i 22:30 h

dimecres 11 d'octubre de 2017 a les 18, 20 i 22:30 h

dijous 12 d'octubre de 2017 a les 18, 20 i 22:30 h

Les sessions de les 18 h en versió doblada

 



Amantedoble1

El tòpic visual que estructura al complet la filmografia de François Ozon és l'espill. La seua presència és omnipresent al llarg de tota la seua trajectòria. I no tant com a element anecdòtic o fetitxe sinó per totes aquelles implicacions que es deriven de la projecció, el reflex i la presència duplicada. En aquest context, es comprèn perfectament que li interessés la ficció de Joyce Carol Oates, “L'amour en double”, que adapta lliurement en “El amante doble”, ja que li ha permès que aquest motiu s’ampliï en tota la seua esplendor. A més, quan Ozon afirma que li seduïa l'esperit retorçat, negre i lúdic de la novel·la, és notori que estem davant dels tres ingredients que sempre han caracteritzat la seua obra i que havien quedat una mica aparcats després d' ”En la casa” (Dans la maison, 2012).

El propi director ha manifestat que, enfront del classicisme de “Frantz”, li venia de gust manejar elements impurs amb els quals desenvolupa la història (la split-screen, el zoom, els picats/contrapicats, etc.). Però açò sempre ha sigut una constant en la seua carrera, aquesta alternança entre obres més depurades i unes altres molt més alliberades i clarament sense prejudicis. És més, ací com si fóra un director debutant es serveix de la reverberació claríssima d'altres creadors com De Palma, Cronenberg o Welles, però la seua pirueta és fantàstica. Perquè, com ja va fer amb “En la casa” i el seu deute amb Hitchcock, acaben sent mecanismes que s'escapen de la mera picada d'ullet o homenatge per a constituir-se en trets que sempre l’han identificat.

Chloé (Marina Vatch) té unes dolències en l'estómac. Després d'una revisió amb la seua ginecòloga, aquesta li recomana que visite a un psiquiatra, ja que l'origen del seu dolor sembla ser psicosomàtic. La trobada amb Paul Meyer (Jérémie Renier) deriva en relació romàntica. S'instal·len a viure junts, però Chloé descobreix que la seua parella té un germà del que mai li ha parlat. Intrigada, amb una identitat falsa, acudeix a conèixer-ho, el qual, Louis Delord (Jérémie Renier), a més, també és psiquiatra. Així, Chloé acabarà atrapada en l'atracció que sent per tots dos, la qual va tornant-se cada vegada més en un vertiginós malson. Així doncs, i amb aquest argument prototípic, invoquem tangencialment el cinema negre que es va desenvolupar als 90.

Ozon és perfectament conscient que es troba davant un material que va tenir un gran brot de cultiu en aquesta dècada, quan el neo-noir va tenir un dels seus punts àlgids. El director és perfectament conscient dels paràmetres en els quals es situa. No estem molt lluny de, per exemple, un film mediocre d'aquell temps com “Anàlisi final” (Final Analysis, Phil Joanou, 1992). La seua aportació, sense fer ús de cap bandera, consisteix a restar virilitat a un gènere tradicionalment inscrit en la masculinitat i la seua neurosi. Com ja va fer en “Una nova amiga” (Uneix nouvelle amie, 2014), fa que estiguem pendents del desdoblament masculí quan realment el procés de transformació que importa és el femení. És exactament la mateixa dinàmica, però ací enclavada en la gramàtica del gènere.

Enfront de la ressonància evident de David Cronenberg i la seua obra magna “Inseparables” (Dead Ringers, 1988), en aquesta ocasió el relat s'articula des del punt de vista femení, amb una esplèndida Marine Vatch que canvia completament de registre respecte a l’altra col·laboració amb Ozon en “Joven y bonita” (Jeune et jolie, 2013). Son of Shaft.

Més informació: https://www.filmaffinity.com/es/film907364.html

 

 

 

montatge logos