LA MUJER DE LA MONTAÑA

Candidata per Islàndia a l’Oscar. Premi del Públic al Festival de Sevilla.

Crida d’atenció feminista i apocalíptica sobre el medi ambient

Benedikt Erlingsson al que recordem per la interessant De caballos y hombres (2003) ens retrata ara una interessant faula on la solitària protagonista lluita de forma desigual contra el SISTEMA, per tal de salvar el planeta des d’una exòtica Islàndia, una de les terres més joves i verges del planeta. El director ens va mesclant plans generals d’una subtil bellesa de la inhòspita illa amb altres plans molt més curts de l’heroïna, de la seua lluita i de les seues rudimentàries armes.

Destacar el gran paper de l’actriu i directora teatral Halldóra Geirharôsdóttir que dóna doble vida a l’heroïna i a la seua germana bessona, paper que li va merèixer el Premi d’interpretació femenina al recent Festival de Valladolid.

Especial rellevància té la banda sonora, obra de David Thor Jonsson, una música molt present amb 3 músics masculins (percussió, vent i teclat) i un cor de tres veus femenines de semblança balcànica a manera de cor grec. La música exerceix majoritàriament com a contrapunt de les imatges però de vegades també s’integra en l’acció de manera sincrònica com a l’escena de l’elecció de la màquina d’escriure. Però el més interessant de la música és com aquesta s’utilitza: és incidental o diegètica? Visible per a l’espectador però invisible per als protagonistes, externa a l’acció de primeres, fins que a poc a poc es va integrant amb ella. Realment un tractament molt curiós que no passa desapercebut per a l’espectador.

Per últim ressenyar que Halla, el nom de la protagonista, fa referència a uns famosos bandits del segle XVIII; Halla i Eyvindur, transposició islandesa dels coneguts Boonie & Clyde. Le Nosferat.