LA ENFERMEDAD DEL DOMINGO

Goya a Millor Actriu a Susi Sánchez.

Dues grans actrius en una pel·lícula posseïdora d’una intensitat dramàtica i emocional insòlita.

Anabel  va abandonar a la seua filla Chiara quan aquesta a penes tenia vuit anys. Trenta-cinc anys després, Chiara torna amb una estranya petició per a la seua mare: que passen deu dies juntes. Anabel veu en aquest viatge l’oportunitat de recuperar a la seua filla, però no sap quines intencions té Chiara.

Ramón Salazar (10.000 noches a ninguna parte, 2013) aconsegueix un film silenciós, gran mèrit d’un guió que no requereix cap argumentació per justificar-se. La posada en escena augmenta la creació d’un clima d’inquietud que va fent-se cada vegada més gran a mesura que les intrigues i els raonaments van apareixent.

Com un personatge del film de Salazar s’atreveix a mencionar en una escena concreta, hi ha dos tipus de memòria, la que podem moure al nostre capritx i la que resulta inesborrable. La pel·lícula La enfermedad del domingo es delecta amb aquesta última, fins a arribar a fer-la insuportable i obscena.

A través de detalls com les bromes iròniques de Chiara, les seues mentides i el sacrifici d’un pardal ferit, a més d’un retrunyir ocasional, quasi subliminar, en la banda sonora, Salazar crea aquest diumenge interminable, escenari de l’austeritat del món. Supertamp.